L’Adriana explica, a través d’una carta, com era la seva àvia a la seva cosina petita, la Judit, per a quan ella sigui més gran i s’ho pregunti. La protagonis- ta signa una correspondència a través de les paraules i les imatges. Explica com en els últims mesos de vida, la Remei va demanar que quan es morís l’enterressin tota sola, sense estar al mateix nínxol que la seva mare, o si es donava el cas més endavant, del seu marit. L’Adriana intenta entendre els desitjos de la seva àvia a partir de fer un recorregut en la història de vida de la Remei. Un relat visual on s’expliquen històries sobre el passat familiar i s’inicia un diàleg cap a les futures generacions de la família. Una carta escri- ta a partir de la visita d’aquests espais que va habitar l’àvia i la revisió de l’àl- bum familiar, on es descobreix la necessitat que tenia de tenir un espai per ser ella mateixa, una habitació pròpia, i deixar de ser esposa, mare i àvia; només la Remei.


Enllaç entrevista al pòdcast Coses Modernes, on s'explica el projecte: https://open.spotify.com/episode/3PGz2lfm6kkEQ3zfZf9Jv5?si=b0c83f01123a4d2f

_El cinquè pis
Curtmetratge que forma una arqueologia de les imatges familiars. Desenvolupat en el marc de treball de fi de grau de comunicació audiovisual de la Universitat Autònoma de Barcelona amb el qual es va obtenir una matrícula d'honor. Tutoritzat per Mariana Freijomil.
*en fase de muntatge

Residència artística al Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison.

'Quan em mori enterreu-me sola'. Aquest va ser un dels últims desitjos de la iaia. Casa els avis em recorda quan estàvem els dissabtes amb ells. Una de les coses que m'agradava més fer aquelles tardes era rebuscar entre els calaixos i els armaris, trobant objectes i desxifrant la vida dels avis quan no era dissabte. El meu armari preferit era el que hi havia els àlbums de fotos. La iaia deia que ho desordenàvem tot però, a mi, des de ben petita m'encantava treure'ls i mirar-los. Ella apareixia amb els seus vestits i les seves ulleres de sol i m'encantava veure-la de jove. Son els mateixos àlbums que avui miro detingudament, intentant desxifrar com era la iaia de petita, d'adolescent o quan encara no era àvia ni mare, només filla. Com era els altres dies de la setmana. A mesura de mirar i remirar les fotografies veig que hi ha uns gestos que es van repetint. Una posada en escena gairebé idèntica, canvia el paisatge i la roba però el gest es manté.